L'independentisme català, el sobiranisme, el catalanisme amb voluntat d'Estat per a la nació catalana mai no ha arribat a ser majoritari ni de bon tros, al llarg de la història, ni políticament, ni electoralment, ni ideològicament, sinó més aviat una mena d'estat de l'ànima, una actitud rampelluda, una reacció psicològica de caire individual, que amb prou feines si s'ha traduït en termes polítics, fins a dates molt recents. Més a prop de l'amenaça en un moment de mal geni festiu, per fatiga històrica davant les calamitats arribades de ponent, que del projecte d'Estat propi, racional, ben estructurat i creïble.
Després de dècades de marginalització, grupusculització i matadissa fraternal permanent, com si aquest fos el mal fat de l'independentisme, els darrers anys hi ha hagut, per primer cop, una opció sobiranista clarament identificable a la política catalana i a l'hora d'anar a votar a les urnes. Avui és la segona força de govern a la Generalitat, el tercer partit al Parlament de Catalunya -i als ajuntaments- i el quart a nivell d'Estat. Mai no hi havia hagut, doncs, una expressió político-electoral tan potent com ara.
Aquí, s'hi ha arribat després d'un procés llarg, ple d'il·lusions i dificultats, d'errors i defeccions, però s'hi ha arribat. És obligació d'aquells que anem al davant de no malmetre el somni, sinó de fer-lo possible, veure'l convertit en realitat i viure'l amb plenitud. Alguns, d'ençà d'anys, hi som per a això, a primera línia, rebent-ne les satisfaccions de l'avançada i també, ai las, patint-ne les envestides que comporta fer de guaita privilegiat. Però no oblidant que mai no havíem arribat tan lluny com ara i que si bé per obrir camí sempre s'ha d'anar al davant, no s'hi ha d'anar tant com per situar-se massa lluny de la gent que va al darrere, ja que la podem perdre de vista i ells perdre'ns-hi a nosaltres, simplement perquè si ja no ens veuen és perquè no ens entenen.
Durant temps, el mimetisme ha estat la solució-refugi de l'independentisme català i, talment com si fossin etapes de la història de l'art, hem viscut l'etapa lituana, l'eslovena, la basca, la quebequesa i ara sembla que toca l'escocesa, com una altra generació va viure l'etapa algeriana o la vietnamita. Però no hi ha solucions lituanes, ni eslovenes, ni basques, ni quebequeses, ni escoceses, per a Catalunya, perquè només n'hi pot haver de catalanes. I ja entenc que això és molt dur, perquè comporta fer l'esforç d'haver d'analitzar la societat catalana d'avui, veure'n tota l'arquitectura demogràfica, cultural i sentimental i, en definitiva, enfrontar-se a la realitat i actuar en funció d'aquesta, de la Catalunya real d'avui i no de la mítica, la utòpica, la inexistent d'ahir.
Tenint, de moment, el 15% dels vots, és evident que allò que avui és en joc no és pas el reconeixement del nostre dret a l'autodeterminació i el seu exercici immediat, sinó el reconeixement públic de l'independentisme com una força de govern, seriosa, estable, rigorosa, útil i inspiradora de confiança. Només si aquesta força es consolida a la societat, creix en fortalesa interna i guanya en utilitat per a la gent, després d'uns anys de normalitat governamental i, per tant, amb un percentatge de vots que avali inequívocament l'autodeterminació, llavors i només llavors la sobirania serà plantejable i possible. Però quan s'està al govern, no hi pot haver cap dubte, per part de ningú, sobre si s'està al govern, a l'oposició o es té una cama a cada lloc. No es tracta de vincular l'independentisme a la improvisació amateur, la gesticulació exagerada o els sobresalts innecessaris, sinó de fer-lo atractiu, útil i fort, recordant sempre que amb el pes d'ara, en qualsevol combinació, s'estarà en minoria en un govern de coalició i, doncs, l'estratègia sobiranista no hi podrà ser hegemònica, ni amb PSC-ICV, ni amb CDC-UDC, atès que cap d'ells no és independentista.
El país ha d'alliberar-se ell mateix del derrotisme, el conformisme i la manca d'ambició col·lectiva per impulsar projectes comprensibles i de prestigi. I segons quina gestualitat esdevé contraproduent i pot arribar a banalitzar conceptes respectables i horitzons il·lusionadors. Dit d'altra manera, difícilment serà pres en consideració, en l'àmbit internacional, un país que, cada set anys, aprova en el seu Parlament que té dret a l'autodeterminació, però que després no fa cap pas efectiu per exercir-la.
Als ajuntaments, als consells comarcals, a les diputacions, als parlaments, al govern, hi som per millorar les condicions de vida de la gent, combatre les desigualtats de tota mena, fer que l'economia funcioni, la prosperitat s'estengui, l'equilibri territorial es reforci, el medi ambient sigui saludable, l'accés a la cultura i el coneixement es generalitzi i el país es modernitzi i sigui identificat com a tal en el món. No hi som per proclamar-hi cada dia la independència. Hi som per construir la majoria social imprescindible per guanyar la batalla ideològica i el combat democràtic a les urnes, a partir d'un bon govern municipal, com saben molt bé alcaldes i regidors. I, en les nostres circumstàncies, fer país no sempre exigeix haver d'alçar-ne la bandera, sinó que, sovint, és la qualitat i dignitat de vida allò que atreu, cohesiona i esdevé estendard nacional que facilita l'adhesió, potser fins i tot inconscientment.
Diguem-ho clar: fins ara, l'independentisme no ha interessat, seriosament, ningú que tingués alguna relació real i decisiva amb el poder al nostre país. Més aviat podríem dir que les classes dirigents, salvant-ne les individualitats pertinents, hi han estat en contra, s'han inhibit d'aquest objectiu nacional i han concentrat les seves energies en el mercat espanyol -fins ara la seva única i veritable pàtria-, tot flirtejant amb els governs estatals de torn, en dictadura i en democràcia, ideologies a banda. L'independentisme s'ha recolzat en els sectors socials que sempre han defensat el país i la llengua: els sectors populars i les classes mitjanes, tan autòctons com arribats d'orígens ben diversos. I ha tingut la complicitat de sectors intel·lectuals.
L'opció sobiranista no sols és l'única que qüestiona obertament el model de transició política espanyola, sinó que, a més, en proposa la superació amb un projecte d'Estat europeu per a la nació catalana. Navega, doncs, contracorrent del poder econòmic i polític establert i no és assimilable per aquest. Per això serà sempre el blanc distingit de totes les ofensives, dels que volen mantenir l'statu quo actual i també dels que fan veure el contrari. A més, sovint compta amb la fuetejada hipercrítica, desesperançada i a cops autodestructiva, d'algunes veus escarxofades còmodament en la privilegiada torre d'ivori de la puresa nacional, impartint doctrina urbi et orbe, però al·lèrgiques a baixar al carrer, arromangar-se i implicar-se en la quotidianitat dolorosa de l'administració de propostes concretes. En aquest cas, és evident que no hi ha perill que ningú s'empastifi les mans, ni s'equivoqui. Potser cada cop serem més purs, però no tinc cap dubte que també serem menys. I si un dia volem guanyar de debò, hem de ser més, hem de ser la majoria interclassista imprescindible per a un procés d'emancipació nacional. I això no és un joc de criatures.
És el primer cop en la història d'aquest país que l'horitzó de la sobirania comença a ser percebut com a desitjable i possible per sectors socials que desborden àmpliament els de sempre. Els qui en tot moment hem defensat aquest objectiu, com l'únic que garanteix la nostra plenitud de vida com a nació cohesionada, moderna i inclusiva, veiem per primera vegada que els esforços, els sacrificis i les penalitats viscudes han servit per a aquest avenç. La nostra pàtria s'ho mereix. Aquest país val la pena.
Josep-Lluís Carod-Rovira
Keine Kommentare:
Kommentar veröffentlichen