Sonntag, 10. August 2008

QP verdict

Transcription of the verdict, sent to me by Richard Kayne this morning:

Dear Txuss,
I'm happy to inform you that your QP committee has unanimously decided that the most recent version of your syntax QP merits acceptance.
Congratulations!
Best,
Richie

I feel good!!!

Samstag, 9. August 2008

l'escriptura o la vida?

Una pregunta que sovint m'he fet és aquesta: per què els que tenim ni que sigui lleugeretes, com jo, inclinacions literàries tendim a escriure més sovint quan estem frustrats, de mal humor, depres, o tenim queixes, que quan estem contents, etc. La pregunta s'estén, per descomptat a tots aquests poemes d'amor, el 97% dels quals són poemes de desamor, de quant et trobo a faltar, de com ell o ella (o tots dos) no em fa ni puto cas (a mi!!), de com estic de sol a la vida, i com necessito trobar algú especial (cada dos o tres dies) , etc. En definitiva, la pregunta vindria a ser més o menys així: per què escriure prolifera més quan un no està del tot bé amb la seva vida? Potser la resposta va per aquí: Si la vida és prou bona, per què collons perdre el temps escrivint, si la pots viure. I, clar, si la vida és una merda, per què perdre el temps vivint i sentint-se com un drapaire de l'esperit si hom es pot quedar davant d'una pàgina, fent-se pena i cantant-se els seus insignes sentiments de auto-compassió, i somiant que per aquest esforç literari suprem li donaran el premi Nobel i obtindrà els diners i/o la glòria que, segons un mateix, un es mereix... Al final, resultarà que Marx (Groucho) tenia raó: en aquest restaurant el menjar és super-dolent i a sobre les racions són molt petites... El que em molesta, però, és que llavors, quan hom es posa a escriure (uff, aquesta era difícil), hom se sent, com ho diuen, lúcid... Em resulta bastant curiós que els lúcids acostumen a ser uns amargats del quinze... Sembla que només es pot ser lúcid si hom s'és un pessimista profund i infatigable que tot ho veu negre o més en referència a la vida, la societat, la gent, i demés elements del paisatge... Si ets optimista, normalment no et diran que ets lúcid, no... L'adjectiu més simpàtic en aquest cas seria, no sé, despistat o algu així, tot i que el més comú seria pensar que en reallitat no te n'enteres, que ets un hippie mig tontin, i demés lindezas dels lúcids escriptors lúcids... I que consti que no és que jo sigui un optimista, eh? Tot i que bé, clar, aquesta argumentació té un cert forat de dimensions il.limitades (que no infinites): els escriptors professionals, segurament, han d'escriure en l'estat que sigui, ja que aquesta és la seva feina i per tant no es poden passar la vida esperant a veure si els agafa una depre o els deixa la senyora o el senyor (o ambdós) per posar-se a escriure, vamos dic jo... Otherwise, they might be starving... Segurament per ells això dels estats d'ànim hi deu comptar menys, no? Bé, o potser en realitat són uns anti-socials de cuidadu, o odien el món, etc. Jo em sembla que els pocs escriptors semi-professionals que he conegut eren gent bastant dificileta, diguéssim, i no eren cap encant de tracte, ni de lluny. I això que només eren semi-pros... Imagineu-vos els veritables pros com deuen ser de macos... Però bé, no descarto que només hagi tingut mala sort en aquest aspecte de la meva vida, a diferència dels altres aspectes, en els que sí he tingut MOLTA mala sort. O potser el que passa és que només els que tenim aquestes tendències literàries d'una manera lleugereta som els que escrivim quan estem en el costat oculte de la lluna, i en realitat els pros estan a un altre nivell, de la vida, i de la feina. S'ha de reconèixer que aquesta és una possibilitat real... En tot cas, si avui estic escrivint tant, de nou, és perquè he anat a la psicòloga i ha sortit a la llum el meu secret més obscur, que és que... Continuar llegint.

Freitag, 8. August 2008

còmic

extret del facebook del jordi magrinyà


Montag, 4. August 2008

això sí


I want to reproduce in this entry an interview with the Spanish (from Madrid) linguist Juan Carlos Moreno Cabrera that appeared in the journal El Público. Click here to find the interview in the original context of the journal. The author of the interview is the journalist Juanma Romero. This is a so different document from whatever you can read in the Spanish press nowadays, that I've decided to reproduce it here in full. If most Spanish people had as deep a respect for Catalan as this linguist, I may not be an independentist. Unfortunately, this is a wish too far from the actual reality of today.





"El castellano no está perseguido; ésa es una polémica ficticia"

Lo que comienza justo aquí no es sólo Lingüística. Y, sin embargo, se hablará mucho de lengua. Hay más. Hay política. ¿Qué es si no la eterna disputa catalán-castellano?Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid, 1956), catedrático de Lingüística General de la Universidad Autónoma de Madrid, quiere entrar en el debate. Pero para decir justo lo contrario de la tesis oficial. Para decir que, aunque no se reconozca, y muchos de sus colegas lo nieguen, existe un nacionalismo lingüístico “excluyente”. Que el Estado no acepta la verdadera diversidad de lenguas. Que no fomenta el plurilingüismo. Que el castellano no está perseguido en Catalunya, en Euskadi o en Galicia. Y lo expone en un libro duro, “comprometido”, El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva (Península), en la calle desde hace un mes.

Su postura choca con la ortodoxia.

Sí, lo sé. Pero no dejaré de defenderlo. Existe una ideología muy desarrollada, un nacionalismo lingüístico de Estado, aunque se esconda. El Estado ha presentado el español como la lengua de bien común, la de interés nacional, la superior, la que beneficia a todos y a todos nos hace iguales.

¿Un nacionalismo disfrazado?

Obvio. El Estado podría ser no nacionalista. Neutral con respecto a las lenguas. No es así: concibe y promociona al castellano como un valor cívico y por encima de las diferencias étnicas, de las identidades nacionales. Se dice que el español estándar, el de la Real Academia [RAE], es neutral, cuando no es más que el desarrollo de una variedad, del castellano. ¡Claro que está étnicamente determinado! Una prueba: la pronunciación del español culto coincide con el castellano de Madrid o Valladolid. La tesis de que hay una lengua supranacional, más rica y útil para la comunicación, es ideología. Ocurre lo mismo con el inglés o el francés.

¿No es natural que una variedad se imponga a las demás?

No, porque las lenguas tienden a diversificarse a medida que se expanden y se mezclan con otras. De ahí que un hablante de Cádiz sepa distinguir a uno de Sevilla. Los procesos de estandarización, en cambio, sí son artificiales. Y para ello hace falta un Estado unificado y una estructuración política y económica determinada. La creación del Estado moderno conlleva esa concepción unitaria de la lengua. Censuro por eso a los lingüistas que, sabiendo que es un proceso político, lo ocultan para justificar una lengua que venden como superior.

¿Pero por qué lo han hecho?

La Sociología de la Ciencia tiene más peso de lo que se cree. Los investigadores quieren recibir subvenciones, que sus resultados sean aceptados por la comunidad científica, no marginados. Si yo no tuviera puesto fijo, quizá no me habría atrevido, por supervivencia. Ahora soy más libre.

Quizá no veían esa conexión Lingüística-Política que señala.

¡Yo intento disociarlas! Hacer lo contrario que mis colegas, que las mezclan y no lo dicen. El motor que me lleva a escribir este libro sí es ideológico. Me opongo al imperialismo, al libre mercado… Pero no uso la política para hacer esa disección, sino sólo razonamientos lingüísticos.

¿No busca provocar?

No por mis palabras. Son las de todos los expertos que menciono. Mi libro es casi una antología de 300 pasajes de lingüistas como Menéndez Pidal, Manuel Alvar, Amado Alonso… Elijo textos significativos, duros, transparentes, donde se ve su ideología.

¿Cuándo y cómo se apuntala el nacionalismo castellano?

Comienza en el siglo XIII, cuando Alfonso X el Sabio opta por una variedad concreta como lengua literaria y de la administración. Ya es la elección del Estado. La preeminencia del castellano continúa y se afianza en el siglo XVIII. El proceso es doble: las élites dominantes procuran que su variedad sea la más poderosa y a la vez las clases populosas imitan esa forma de hablar porque es símbolo de prestigio. Las lenguas estatales no surgen, pues, por instituciones como la RAE. Éstas regimentan la variedad impuesta antes por razones políticas, económicas y demográficas.

Y Franco ayudó a esa supremacía.

El nacionalismo lingüístico cree que sólo hay una lengua en el Estado, la española, y ésa es la lengua nacional por antonomasia. Las otras son secundarias. Esa ideología existe antes y después del franquismo, no es exclusiva de él. La dictadura es sólo la manifestación más contundente de la lengua-nación, vehiculada en la escuela. ¿Por qué aún hoy escritores catalanes publican en castellano?

¿El pluralismo es una entelequia?

En las sociedades occidentales es muy difícil porque el sistema educativo no lo promueve. En algunas comunidades pequeñas, sí existe.

Su libro sale en medio de la furia por el conflicto lingüístico.

La pelea de intereses es política: la concepción monolingüe del Estado castellanista y la concepción plurilingüe que los catalanes tienen de España.

El PP o el partido de Rosa Díez ven persecución del castellano.

No, no es así. Cuando se intenta que el catalán ocupe en Catalunya espacios antes ocupados por el castellano, se entiende por persecución, algo absurdo y estúpido. Lo que se teme es la posibilidad, muy remota aún, de que el catalán sea la lengua dominante en Catalunya. ¿No sería eso lo normal, siendo cooficial?

¿La polémica es ficticia, pues?

Sí. Trasluce ese miedo sin fundamento. ¿Se va a perder el castellano, con 400 millones de hablantes?

Pero puede haber desigualdades. En oposiciones, por ejemplo.

Ése es un problema del monolingüe, no del bilingüe. Un catalán, un vasco o un gallego no tiene derecho a que se le enseñe en su lengua materna en todo el Estado. Sí se garantiza lo contrario, que un madrileño pueda estudiar castellano en Catalunya. ¿No somos todos iguales?

¿No es un paroxismo que se multe por no rotular en catalán?

Si las sanciones sirven para promover la lengua, las apruebo. Como socialista, y no del PSOE, soy partidario de pagar para bienes sociales.

Dice que no hay partidos de ámbito nacional plurilingües.

No. Sólo podría ser IU, pero la izquierda ha renunciado hace tiempo a esa consigna, como al derecho de autodeterminación, que respaldo.

¿Por qué, por miedo? En campaña se vio lo sensible del tema.

Depende de dónde. En Catalunya sí que es rentable el asunto, donde el PP no tiene nada que hacer.

Porque para la derecha es una de sus batallas ideológicas, ¿no?

Sí, concibe España como una única nación, indivisible, con una lengua nacional posible, el castellano.

No deja de ser sorprendente que usted, madrileño, defienda las tesis nacionalistas periféricas.

También yo tenía prejuicios, pero concluí, tras leer mucho y estudiar idiomas, que aquello que nos decían de lenguas más fáciles y aptas no tenía fundamento lingüístico, sino ideológico. Lo expuse en La dignidad e igualdad de las lenguas, en 2000. A partir de ahí seguí investigando y encontré más argumentos.

¿Sabe que le citan en foros nacionalistas e independentistas?

Sí, ellos lo agradecen mucho. Hasta ahora sólo les llegaba desde Madrid que su lengua no valía nada, y sí el castellano. Pero no lo he escrito para que me aplaudan. No soy dogmático y no descarto estar equivocado. Ésa es una actitud científica.

Samstag, 2. August 2008




La mia cara sposa è molto bella
in questa fotografia!!!

Freitag, 1. August 2008

Cancó a mahalta












La corprenedora cançó de Lluís Llach, Cançó a Mahalta, basada en el primer dels poemes homònims que el poeta lleidatà Màrius Torres va escriure quan ja vivia al sanatori de Puigdolena (Vallès Oriental) malalt de la tuberculosi de què va morir als 32 anys. Mahalta representa a Mercè Figueres, a qui Torres va conèixer al sanatori, però també representa la mort que silenciosa li anava guanyant la partida. La cançó de Lluís Llach va aparèixer publicada a l'àlbum I si canto trist del 1974. És una de les cançons que se'm posen a dintre de debó.

La lletra de la cançó diu:

Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.
Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.

No podem acostar les nostres vides calmes.
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
No podem acostar les nostres vides calmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau.
En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau.

I escolto la teva aigua tremolosa i amiga,
de la font a la mar, la nostra pàtria antiga.
I escolto la teva aigua tremolosa i amiga.


Aquesta entrada està dedicada als habitants d'aquella nit de batec suau de l'estiu del 2004
al port d'Es Castell, a Menorca, quan vaig sentir aquesta cançó per primera vegada.
In memoriam.