l'escriptura o la vida?

Una pregunta que sovint m'he fet és aquesta: per què els que tenim ni que sigui lleugeretes, com jo, inclinacions literàries tendim a escriure més sovint quan estem frustrats, de mal humor, depres, o tenim queixes, que quan estem contents, etc. La pregunta s'estén, per descomptat a tots aquests poemes d'amor, el 97% dels quals són poemes de desamor, de quant et trobo a faltar, de com ell o ella (o tots dos) no em fa ni puto cas (a mi!!), de com estic de sol a la vida, i com necessito trobar algú especial (cada dos o tres dies) , etc. En definitiva, la pregunta vindria a ser més o menys així: per què escriure prolifera més quan un no està del tot bé amb la seva vida? Potser la resposta va per aquí: Si la vida és prou bona, per què collons perdre el temps escrivint, si la pots viure. I, clar, si la vida és una merda, per què perdre el temps vivint i sentint-se com un drapaire de l'esperit si hom es pot quedar davant d'una pàgina, fent-se pena i cantant-se els seus insignes sentiments de auto-compassió, i somiant que per aquest esforç literari suprem li donaran el premi Nobel i obtindrà els diners i/o la glòria que, segons un mateix, un es mereix... Al final, resultarà que Marx (Groucho) tenia raó: en aquest restaurant el menjar és super-dolent i a sobre les racions són molt petites... El que em molesta, però, és que llavors, quan hom es posa a escriure (uff, aquesta era difícil), hom se sent, com ho diuen, lúcid... Em resulta bastant curiós que els lúcids acostumen a ser uns amargats del quinze... Sembla que només es pot ser lúcid si hom s'és un pessimista profund i infatigable que tot ho veu negre o més en referència a la vida, la societat, la gent, i demés elements del paisatge... Si ets optimista, normalment no et diran que ets lúcid, no... L'adjectiu més simpàtic en aquest cas seria, no sé, despistat o algu així, tot i que el més comú seria pensar que en reallitat no te n'enteres, que ets un hippie mig tontin, i demés lindezas dels lúcids escriptors lúcids... I que consti que no és que jo sigui un optimista, eh? Tot i que bé, clar, aquesta argumentació té un cert forat de dimensions il.limitades (que no infinites): els escriptors professionals, segurament, han d'escriure en l'estat que sigui, ja que aquesta és la seva feina i per tant no es poden passar la vida esperant a veure si els agafa una depre o els deixa la senyora o el senyor (o ambdós) per posar-se a escriure, vamos dic jo... Otherwise, they might be starving... Segurament per ells això dels estats d'ànim hi deu comptar menys, no? Bé, o potser en realitat són uns anti-socials de cuidadu, o odien el món, etc. Jo em sembla que els pocs escriptors semi-professionals que he conegut eren gent bastant dificileta, diguéssim, i no eren cap encant de tracte, ni de lluny. I això que només eren semi-pros... Imagineu-vos els veritables pros com deuen ser de macos... Però bé, no descarto que només hagi tingut mala sort en aquest aspecte de la meva vida, a diferència dels altres aspectes, en els que sí he tingut MOLTA mala sort. O potser el que passa és que només els que tenim aquestes tendències literàries d'una manera lleugereta som els que escrivim quan estem en el costat oculte de la lluna, i en realitat els pros estan a un altre nivell, de la vida, i de la feina. S'ha de reconèixer que aquesta és una possibilitat real... En tot cas, si avui estic escrivint tant, de nou, és perquè he anat a la psicòloga i ha sortit a la llum el meu secret més obscur, que és que... Continuar llegint.