Où sont-ils partis?

Flaubert

Il y a un moment, dans les séparations, où la personne aimée n'est dejà plus avec nous

to be is to be a variable

avui no puc dir que fos perdut al final de la classe de dynamic semantics: avui estava perdut també al principi... estrictament parlant, però, al final de la classe ja no estava perdut, perquè simplement jo ja no hi era. és a dir, el meu cos sí que hi era, però la meva ment voltava per territoris que em pensava que ja havia deixat per sempre més: l'auto-compassió, el victimisme, el no saber què fer amb la meva vida. em sento com si intentés córrer el tour de frança tractant de seguir el ritme de lance armstrong en el tourmalet... en fi, estic passant per una crisi de confiança: potser em vaig equivocar totalment de carrera... ja no estic tan segur que m'agradi la lingüística, o al menys no com la fan aquí. no tinc interès en dades abstractes de llengües que no conec, no em motiven les palles mentals dels semantistes, no estic content de venir a classe, etc. per tant, la propera pregunta seria: he de deixar-ho? la resposta no és gens clara a la meva ment, ni al meu cos... sembla que he tornat al temps previ al procés que em va portar fins aquí. ni tinc ni puta idea de qui soc, ni sé què collons vull

llibre d'auto-"ajuda"

Quan saps què vols, saps què has de fer; si no saps què vols, no saps ni qui ets. Per molts de nosaltres la vida és només allò davant en què no hi participem, on no tenim cap paper, excepte esperar l'hora d'anar al pati, l'hora que algú ens estimi, l'hora de trobar una feina, l'home o dona de la nostra vida, l'hora de tenir fills, l'hora de la jubilació, l'hora final, que hi hagi déus… Som viscuts per la vida, arrosegats per les circumstàncies, vivint allà on ens diuen, fent allò què ens diuen. Quan menys haguem d'ésser, tant millor. Ésser és ésser actiu, ésser és pensar per un mateix, remar riu amunt, en comptes de deixar-s'hi endur pel corrent. Ja ho deia algun d'aquests filòsofs alemanys del xviii: millor si algú pensa per mi, millor si algú decideix per mi. Millor si puc ser per sempre un menor d'edat, sense responsabilitats. Potser per això, el gran descobriment de les nostres societats és el tenir. Quan més tinguem, menys haurem de ser, menys haurem de pensar per nosaltres mateixos. Tenir ens permet assolir el màxim benefici material, amb la menor despesa d'energia personal. El mínim esforç és, al cap i a la fi, una de les lleis fonamentals de la natura. En això sí que els humans som plenament naturals. En això sí, som uns perfectes animals. Bé, clar que a diferència d'altres animals, per tal de ser-ho ens hem hagut de carregar unes quantes coses, però ha estat només per adaptar-nos millor a aquesta llei fonamental. Buff… Trobo que no deu pas anar per aquí. Més aviat, penso que tenen raó aquest que diuen que humà vol dir allunyar-se d'aquesta animalitat primera, i passar a un segon ordre. Si ho pensem bé, és el segon ordre el que ens fa humans: ciència, llenguatge, gastronomia, moral… Però el tenir ho malmet tot, perquè ens allunya de nosaltres mateixos, ens fa passius. No som especials, no tenim privilegis respecte d'altres espècies, però sí som diferents de qualsevol altra espècie animal, perquè cada espècie és única. Però igual que ens organitzat per treballar a una escala que depassa qualsevol societat animal, amb una tecnologia inimaginable per la resta de la natura, igual que en definitiva, ens hem allunyat de la natura en aquests aspectes, també podríem fer-ho en qüestions indubtablement més importants... Potser quan ho entenem deixarem d'esperar i llavors, per què no, entendrem qui som, què volem, i què hem de fer per aconseguir-ho...

carta als reis

λƒ〈e,t〉.λg : g ∈ D〈e,t〉 & ∃!x (ƒ(x) = 1 & g(x) = 1). ιx (ƒ(x) = 1 & g(x) = 1)

≡ λf λg ιx[ƒ(x) & g(x)]

DP and CP connect grammar to discourse

Predication: VP → NP
(functors: classes)

Temporal context: TP → ??


Discourse (context): CP → DP
(proposition) (reference) = extensions
(communication: assertion)
(epistemic states of the participants in the discourse)