to be is to be a variable

avui no puc dir que fos perdut al final de la classe de dynamic semantics: avui estava perdut també al principi... estrictament parlant, però, al final de la classe ja no estava perdut, perquè simplement jo ja no hi era. és a dir, el meu cos sí que hi era, però la meva ment voltava per territoris que em pensava que ja havia deixat per sempre més: l'auto-compassió, el victimisme, el no saber què fer amb la meva vida. em sento com si intentés córrer el tour de frança tractant de seguir el ritme de lance armstrong en el tourmalet... en fi, estic passant per una crisi de confiança: potser em vaig equivocar totalment de carrera... ja no estic tan segur que m'agradi la lingüística, o al menys no com la fan aquí. no tinc interès en dades abstractes de llengües que no conec, no em motiven les palles mentals dels semantistes, no estic content de venir a classe, etc. per tant, la propera pregunta seria: he de deixar-ho? la resposta no és gens clara a la meva ment, ni al meu cos... sembla que he tornat al temps previ al procés que em va portar fins aquí. ni tinc ni puta idea de qui soc, ni sé què collons vull