Aquest és el puto cotxe de lloguer en el moment en què ens va deixar tirats al mig del desert de Death Valley, en aquesta carretera per la que feia setmanes que no hi passava ningú... La temperatura exterior en aquest moment era de 40 graus, i perquè eren les 6 de la tarda; al migdia es veu que pot arribar als 50. No hi ha cap mena d'ombra ni, clar, coberteria telefònica. De manera que teníem la certesa que mai apareixeria ningú, o sigui que de fet la Fanny, en Sergi i jo ens véiem perduts per sempre... A les set de la tarda, vam decidir que provaríem de caminar per arribar a una estació de ranger que devia estar a uns quaranta kilòmetres per aquest camí de desert. Vam pensar que
com que ja eren les set, faríem la major part del camí de nit, i potser llavors no moriríem per la calor. Afortunadament tenien molta aigua (gràcies al pessimisme de la Fanny) i potser llavors alguna possibilitat de poder arribar sans i estalvis a algun lloc. El cas es que vam començar a caminar i al cap de cinc minuts va passar l'impensable. Va aparèixer una moto al fons del camí. No ens ho podíem creure. Estàvem salvats!!! El motorista es deia Scott Farrar, i és aquest d'aquí a la dreta.
Resulta que l'Scott és un lingüista computacional que treballa a la Universitat de Washington a Seattle. Es també, per sort nostra, un aventurer que en aquell moment feia una ruta de Los Angeles a Seattle per camins com aquells en la seva moto, dormint al desert, etc. Flipes!! Santa bogeria!! El cas és que em va portar a l'estació del ranger amb la seva moto (tot i que gairebé tenim un accident, cosa que ja hauria sigut surrealista). Després de bastant discutir amb els rangers (els molt cabrons), per fi es van decidir, quan ja era negra nit, a anar a buscar al Sergi i la Fanny al mig del desert per portar-los a l'estació de ranger. No me la podia creure, tanta mala llet. A més, ni tan sols ens van deixar un lloc per dormir, apart de dir-nos que podíem dormir al porxo de l'estació de ranger, que està al mig del desert. Bé, al menys alla hi havia un telefon des del qual vam trucar a la companyia de lloguer de cotxes perquè ens vinguessin a buscar. Es van enrotllar molt, ja que no només ens van venir a buscar, sinó que a més ens vam portar un altre cotxe. A l'endemà, cap a les 7 del matí, va arribar un paio iraní que es déia Ali, i que era molt particular, la veritat. No en tinc cap foto ara mateix, però quan trobi una que li va fer en Sergi l'afegiré a aquesta crònica. L'Ali va conduir tota la nit des de Los Angeles (que està a uns 500 km) i quan va arribar estava tan fresc. Vam considerar que el millor era que jo hi anés amb ell a buscar el cotxe, i que el Sergi i la Fanny es quedessin a l'estació del ranger, per donar l'avís en cas que hi hagués algun problema. Aquest viatge va ser també un infern, perquè feina moltíssima calor, i el camí només ens deixava anar a 10 miles per hora. Ens vam estar gairebé quatre hores per anar i tornar, i el tio no parava de dir que no sabia si tindria prou benzina. No sabia si creure-m'ho, perquè anava rient mentre deia "
this is fucked up", però vaja, en tot cas, la situació era d'allò més angoixant per mi. Per acabar-ho d'adobar, en un parell d'ocasions es va quedar adormit al volant, i quan jo el despertava tot espantat se'n fotia de mi en un espanyol mexicà bastant acceptable dient que no passava res. En fi, com us podeu imaginar, en alguns moments vaig tenir alguns dubtes sobre si ens en sortiriem. Per cert, per la nit, mentre esperàvem que arribés l'Ali, com que no podia dormir, vaig veure tota mena de bitxos raros, incloent-hi una rata cangur, i vaig sentir crits de coiots. El ranger ens va avisar que anéssim amb compte perquè podria ser que veiéssim
scorpions and rattle snakes, tot i que no en vaig veure cap.
Ja veieu, una aventura de la qual ara podem riure, però que per moments vam pensar que seria fatal. La resta del nostre viatge per California va estar molt bé i vam veure tota mena de paissatges i de gent: Sierra Nevada, Sequoia Park, Yosemite, Los Angeles (incloent-hi Hollywood i la no menys freaky Venice Beach), Big Sur (amb incendis inclosos), Santa Barbara, el poble Carmel by the sea, l'alcalde del qual és Clint Eastwood, i San Francisco, u
na de les ciutats més guapes dels USA, tot i que gairebé sempre coberta de boira. Per exemple, a la dreta teniu tot el que vam poder veure del Golden Gate Bridge. A part d'això, no vam veure ni un sol ós per les muntanyes, tot i que per tot arreu t'anaven donant instruccions del que havies de fer si te'n trobaves un al mig del bosc. Es veu que a Sequoia Park va anar de poc, perquè una gent que teníem al costat vam començar a córrer dient que n'hi havia un, però jo al menys no vaig saber veure res. El que sí que vam veure són bastants cérvols, tant a Yosemite com a Sequoia Park, tot i que gaire s
ilvestres, no és que ho fossin. Tu t'apropaves a ells i ells passaven de tu olímpicament i ni marxaven corrent ni res de res. Allà seguien, menjant herbetes. Però bé, clar, cal dir que tant Yosemite com Sequoia Park són llocs molt guapos, però una mica massa turístics, al menys les parts a les que vam anar nosaltres. Però va pagar anar-hi, la veritat. Les sequoies són molt impressionants. A la foto de l'esquerra, es pot apreciar una mica el tamany del sotabosc a Sequoia Park. Aquesta que gairebé no es veu al peu de la Sequoia és la Fanny.
Crec que penjaré més fotos del viatge més endavant. Ara, però, he de tornar a les revisions del meu QP que li dec al meu
"advisor", Richie Kayne.
Davant del nou abús jurídic del govern espanyol (govern més oposició pepera òbviament) en relació amb Euskadi, vull subscriure les següents paraules de Julen Madariaga:
