No sempré és cert
que allí on acaba el mar
comença el vent,
que allí on acaba el vent
comença el bosc,
que allí on acaba el bosc
hi ha un pou profund
on cap veu no hi ressona.
Vinguts d'enlloc,
hi ha mots que solquen l'aire
i esdevenen perennes,
xifres i enigmes
que no dissol cap pluja,
i l'espasí de foc
dels dies alts,
l'angoixa i la tendresa.
Dispersa i vehement,
la vida és l'abegot
que brunz un sol instant
i es perdrà dins la tarda;
no el riu, solemne i dòcil,
que lliurarà les aigües a una mar
que el faci perdurable.
Aparegut a Crònica de demà (1977)
Keine Kommentare:
Kommentar veröffentlichen