JOAN MARAGALL 1898: Oda a Espanya

No comparteixo totes les idees que s'inclouen en aquest poema. Aquest poema mostra la veu d'en Joan Maragall no pas la meva. Ara bé, l'he volgut incloure aquí com una invitació a la reflexió en la setmana en la qual a més de 150 pobles catalans s'hi faran consultes sobre la independència del nostre país, i a les que podran votar més de 700.000 persones. Si tot va bé, aquell dia jo seré a Catalunya, i tinc pensat d'anar a algun d'aquests pobles a copsar l'ambient que s'hi viu. Si algú s'hi vol apuntar que m'ho faci saber per les vies usuals. El poema de Maragall hauria de ser de lectura obligada abans d'anar, si es vol, a dipositar el vot. Què és per nosaltres, catalans, Espanya? Quina relació hi tehim? Per què ens hi volen amb ells, si els hi fem nosa? Si no ens entenem, i fem una mala parella? El poema fou escrit el 1898, al moment de la pèrdua de les darreres colònies espanyoles d'ultramar. Catalunya és també una colònia, i entonant aquest cant voldria recordar que ja és hora d'acabar d'una vegada per totes amb la lacra de tots els colonialismes. Si el poble català decideix democràticament que vol autodeterminar-se, el govern d'Espanya, i els espanyols hauran d'escoltar-nos. Escolta Espanya...


------

ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla

On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? – no et veig enlloc,
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!