Aquest d'aquí és en Dennis Ott, un noi alemany que vaig conèixer fa dos anys a Maryland, mentre els dos visitàvem la universitat a College Park, perquè tots dos volíem treballar amb en Juan Uriagereka. Curiosament, cap dels dos va acabar treballant amb ell directament, tot i que em consta que tots dos el tenim al cap com a model a seguir. Ell ara està a Harvard (la seva web) treballant amb Cedric Boeckx, i jo aquí a NYU treballant amb vés a saber qui. En fi, el cas és que ahir vaig estar llegint un paper seu que em va encantar. El paper es diu Reverse-engineering the faculty of language. Origins and implications of the Minimalist Program. La tesi d'aquest article és que el programa minimista promet... Bueno, no només això, però bàsicament és això, tot i que hi afegeix arguments biolingüístics interessants... En tot cas, hi dóna arguments que m'agraden sobre per què el llenguatge no pot ser realment vist com un sistema de comunicació, ja sabeu la vella consigna. Entre d'altres coses, en Dennis qüestiona la suposada adequació del llenguatge per la comunicació sobre la base d'un tractament pobre del contingut proposicional: com és que una proposició es pot expressar de maneres diferents? per una banda, i per l'altra, com és que una mateixa forma lingüística pot tenir diverses interpretacions, és a dir, com és que el llenguatge és vague? Si el llenguatge s'hagués desenvolupat per criteris comunicatius, aquestes dues propietats no hi serien. Jo afegiria que el llenguatge és realment massa pobre per transmetre proposicions. Per fer això el llenguatge requereix de massa complicitats amb el món: pràcticament cap oració no transmet una proposició fora del context pragmàtic en què es situa. Podem entendre una oració com Ahir la noia va menjar pomes, però això no lliga aquesta oració a cap estat de coses reals del món. No ho pot fer sense context pragmàtic. En Dennis diu sobre això que la funció del llenguatge està emprisonada en els dictats de la forma lingüística, i que això és una cosa típica de les exaptacions evolutives. Hi estic totalment d'acord.
Dienstag, 11. November 2008
Aquest d'aquí és en Dennis Ott, un noi alemany que vaig conèixer fa dos anys a Maryland, mentre els dos visitàvem la universitat a College Park, perquè tots dos volíem treballar amb en Juan Uriagereka. Curiosament, cap dels dos va acabar treballant amb ell directament, tot i que em consta que tots dos el tenim al cap com a model a seguir. Ell ara està a Harvard (la seva web) treballant amb Cedric Boeckx, i jo aquí a NYU treballant amb vés a saber qui. En fi, el cas és que ahir vaig estar llegint un paper seu que em va encantar. El paper es diu Reverse-engineering the faculty of language. Origins and implications of the Minimalist Program. La tesi d'aquest article és que el programa minimista promet... Bueno, no només això, però bàsicament és això, tot i que hi afegeix arguments biolingüístics interessants... En tot cas, hi dóna arguments que m'agraden sobre per què el llenguatge no pot ser realment vist com un sistema de comunicació, ja sabeu la vella consigna. Entre d'altres coses, en Dennis qüestiona la suposada adequació del llenguatge per la comunicació sobre la base d'un tractament pobre del contingut proposicional: com és que una proposició es pot expressar de maneres diferents? per una banda, i per l'altra, com és que una mateixa forma lingüística pot tenir diverses interpretacions, és a dir, com és que el llenguatge és vague? Si el llenguatge s'hagués desenvolupat per criteris comunicatius, aquestes dues propietats no hi serien. Jo afegiria que el llenguatge és realment massa pobre per transmetre proposicions. Per fer això el llenguatge requereix de massa complicitats amb el món: pràcticament cap oració no transmet una proposició fora del context pragmàtic en què es situa. Podem entendre una oració com Ahir la noia va menjar pomes, però això no lliga aquesta oració a cap estat de coses reals del món. No ho pot fer sense context pragmàtic. En Dennis diu sobre això que la funció del llenguatge està emprisonada en els dictats de la forma lingüística, i que això és una cosa típica de les exaptacions evolutives. Hi estic totalment d'acord.
Abonnieren
Kommentare zum Post (Atom)
1 Kommentar:
Precisament aquest és un exemple del que jo en dic un bon article. Clar, correcte, i molt ben expressat, sense tenir la punyetera mania de "com-a-mínim-20-o-més-pàgines" que solen arrossegar encara els lingüístes.
Tot plegat, emperò, fa que et demanis: si tanmateix és un sistema imperfecte, per què és que ens entestam en intentar formular teories que encapsulin/atrapin/donin compte de totes les expressions d'una llengua?
Jo, la veritat, després de veure que dues oracions en mallorquí diferencien un QUE-conjunció d'un QUE d'objecte directe, només amb l'entonació, la veritat és que m'han fugit les ganes d'explicar-ho tot mitjançant l'ordre dels elements.
La meva intuïció és que precisament la imperfecció del llenguatge mateix que permet aquest "overlaping" d'interfícies a la recerca d'un output X.
Kommentar veröffentlichen