New World Symphony

A l'edat de 51 anys, mentre vivia a Nova York, el compositor bohemi Antonin Dvorák (no sé com fer el diacrític sobre de la r) va escriure la que segurament seria la seva obra més coneguda: la Simfonia del Nou Món. En aquesta peça en quatre moviments, Dvorák va voler reflectir l'esperit de la tradició musical americana. Curiosament (irònica, seria un mot potser més acurat), aquesta música tradicional, pel conpositor txec equivalia a música negra: negres espirituals, cançons d'esclaus i aquesta mena de músiques d'arrel africana que també formen la base d'una de les aportacions americanes més importants a la cultura occidental: el jazz. És curiós o irònic que es consideri música tradicional americana la d'un grup que no és nadiu d'Amèrica, un grup al que hi van dur per la força a fer d'esclaus. Hi ha una tradició musical dels que aquí anomenen els native americans, però com tot el que fa a aquest grup humà, hi és espectacularment deixat de banda, i només es pot contactar o en reserves, o a l'American Museum of National History, exhibit al costat d'altres mamífers dissecats. (Sempre he trobat fascinant que al Museu d'Història Natural s'exhibeixi també història cultural d'aquests pobles considerats exòtics, sense importar si provenen de l'Illa de Pasqua, o de les Appalachian Mountains).

La qüestió és que els negres representen en molts àmbits a aquest país: en els esports, en la música, en l'exercit, però tot i que avui l'esclavitut ja no és legal, el que és cert és que els negres continuen sent la part de sota de l'escala social, compartida ara, això sí, amb els latinos, especialment mexicans i dominicans. Els pitjors barris de Nova York, els barris més pobres, on hi ha més criminalitat, més drogues, més violència, són barris negres o latinos: Bed Stuy, Jamaica, East Harlem, South Bronx, East New York, ... Els negres i els latinos fan els pitjors treballs i són pitjor pagats, tenen menys esperança de vida, viuen en pitjors condicions i conformen el gruix de l'exèrcit nord-americà. Això sí, avui dia no hi ha racisme legal. L'altre dia parlava amb una tipa de la universitat i li vaig dir que tenia ganes de visitar Boston i el Cape Cod amb la Fanny, i ella em va dir: "oh, you know, I don't really like New England... It's so uniformly white. Even the poor neighborhoods are white...". La tipa no és que fos racista, però realment té tota la raó en pensar que això és una anomalia per aquest país.

Tampoc, però, cal pensar que els negres siguin uns pobrets sants. La Jenny em va dir que mentre feia campanya a Harlem en favor d'Obama, els líders negres li deien que no hi havia manera de motivar les seves comunitats. El que era pitjor, li van dir, és que quan un negre intentava tenir iniciativa empresarial, estudiar, i fer coses per sortir del black hole, la gent del barri l'acusava of acting whitey... Els negres tenen els pitjors resultats escolars, i el rap és una demència feta per transmetre'ls-hi el missatge de què són el darrer cul d'Amèrica, i que els marginen però no s'hi pot fer res... En fi... De racisme en aquest grup també n'hi ha bastant, per no dir que en va ple. Jo mateix he hagut de viure en directe agressions verbals racistes per part de grups (minoritaris, és clar) de població negra... I hey, entenc que tenen tota la raó del món en estar ressentits, i en odiar els blancs, i sé que no cal oblidar que un parell de generacions enrera hi havia serveis públics separats per ells, se'ls linxava i perseguia (sobretot al sud), i encara avui estan marginats, de la manera que avui es margina en aquests país: econòmicament. Però per molt que entenguis aquesta frustració i aquesta ràbia acumulada, no és gaire bonic sentir-s'hi dir insults per ser blanc (o el que sigui) i llavors, emprenyat, penses, ja us ho fareu...

Tot això té a veure amb la percepció cada cop més clara del poc que m'agrada aquest país. Aquest és un país d'extrems, diuen, i mai no m'han agradat els extrems. Aquí, la devoció pels diners és massa gran: ets ontològicament en funció de la teva renda. Un no pot saber que això és absolutament veritat fins que no ha viscut aquí quatre estacions. T'ho poden dir, però no sabràs que és totalment cert fins que no ho visquis directament, fins que no vagis a festes, on la gent et demani com a segona pregunta, què fas professionalment i quants diners guanyes i la teva resposta els hi recordi que han d'anar a veure els seus amics a l'altra punta del local. Aquesta idolatria pels diners es visualitza netament entre els sectors acadèmics professionals entre els quals em moc de manera no gaire reixida, sense trobar encaix ... La competitivitat, en aquest domini, arriba a punts de paroxisme psicòtic. No cal parlar del meu cas. El Fede, que intenta estar a primera línia en un dels llocs més punters, a Princeton, me'n parla molt sovint de les mil-i-una putades que li fan els seus col.legues. Cal afegir al quadre un individualisme exacerbat que no té gens de positiu (no és un individualisme a l'Adam Smith, diguéssim). Cadascú mira pel que li convé a ell en tot moment, i l'hi porta fluixa si molesta als altres, o les necessitats dels altres. No sé si ho fan amb mala idea: diu la Fanny que sí, que ho fan expressament, per reafirmar el seu jo davant dels demés. A mí m'agradaria pensar que no se n'adonen, que no ho poden evitar perquè són el producte d'una educació on no els hi han après el respecte i la consideració per l'altri. (Tot i que ben mirat, no sé què tindria això de més positiu en relació amb el que diu la Fanny). Amèrica és un lloc construït amb l'avaricia: l'estat hobbesià més pur. Per ells, tot és un mateix, i la resta és secundari, excepte pel que fa a defensar el dret del seu país a ser el governant global. Per defensar el seu país, no ho són gens, d'individualistes: ans al contrari: són hiper-patriòtics, i el seu país, en aquest cas, està per sobre de tot, fins i tot del jo individual.

Una altra característica dels americans és que per ells la història no compta. El passat només val per fer museus, però no per aprendre'n. Reflexionar, amb temps, detingudament és per ells un vici, una debilitat, d'europeus inactius i decadents (com diuen). S'ha de mirar sempre endavant, i actuar, perquè es tracta de veure com fer més diners. En aquest intent, han construït una societat de l'espectacle on gairebé tot és pura imatge, pura superficialitat buida... Hi ha, no cal negar-ho, gent professionalment molt bona, la millor segurament, i per tant molt ben pagada (raó per la quan tants idiotes hem vingut a aquest país). Tenen la mentalitat que qualsevol idea val la pena, que s'han d'explorar fins i tot les iniciatives més peregrines, perquè qui sap on apareixerà el guany. La figura del paio que s'ha mega-enriquit amb una idea que semblava absurda és, sense cap mena de dubte, de les més representatives d'aquest país. Per tant, de bons professonals, sí que ho són. Tant, que jo diria que aquesta és una societat absolutament professionalitzada: la feina hi és per sobre de qualsevol altra consideració, incloent-hi les consideracions personals. Viure per treballar, no treballar per viure. Però llavors, té tant de mèrit ser el millor en un tema quan hom treballa en ell quinze hores al dia, sense fer gaire vacances (ja que estan mal vistes), i a penes hom sap parlar de res que no sigui la feina? I a més, és que són tan tan bons? Hi ha de tot, clar, però, en molts casos, aquí ser bo en realitat es redueix a una qüestió de quantitat, no pas de qualitat. Vint articles publicats és millor que tres articles, indiferentment de la qualitat, exactament igual com un Big Mac d'un kilo de greix amb super mega patates i super mega gelat és un àpat molt més valorat, però tot i així més barat, que una bona amanida.

I tot això per no parlar de l'estat dels serveis públics (per dir-ho d'alguna manera) i les infraestructures. Un absolut desastre organitzatiu, un despropòsit de tals dimensions que només pot haver-se concebut expressament per promoure l'aïllament, l'ús del cotxe, i prevenir el contacte humà fora de les esglésies (formació de l'espérit conformista), i els events esportius (formació de l'esperit guerrer). El país més ric del món està a la cua en l'estat de manteniment de les coses públiques: el metro de Nova York, la ciutat més rica i més cara d'Amèrica, es podreix literament, els carrers de la ciutat tenen més forats que un gruiere, i la sanitat és tan cara, que el país, globalment, està a la cua dels païssos rics en esperança de vida. I encara tenen la barra de parlar amb menyspreu del vell continent, de la vella Europa, que per ells està socialment i intel.lectualment en una altra galàxia...

Em fa ràbia perquè ens han venut el somni americà com un gran què, i ara resulta que era una enganyifa, una cosa cutre salsitxera, molt quantiosa, i molt buida... La població cada vegada més homogènia d'aquest planeta de pols i de merda ve a Nova York, perquè vol veure en directe aquest imatge espectacular i glamurosa que tant ha vist a la TV o al cine. És com si Nova York fos, pels occidentals, el que la Meca és pels musulmans: el lloc de peregrinació al que hi han d'anar al menys un cop a la vida. Els europeus pensen Nova York com a glamour, tecnologia, espectacle, punt àlgid de la seva civilització... Molts d'ells, com Dvorák, com Garcia Lorca, con Josep Pla, s'ho van creure i hi van arribar amb il.lussió de nen. Però quan hi van ser i s'ho van mirar de prop van veure espantats que la gran Babylon era de cartró pedra, un pastitx en alta definició absurd i delirant, i llavors van comprendre amargament que els havien enredat, i els hi havien venut la moto.