Deconstructing dative clitics

Richie Kayne ................................................. Alec Marantz .................................... Mark Baltin.............


Avui vull parlar del meu primer Qualifying Paper (QP) a NYU. Un QP equival a una de les dues tesines que he de fer com a part dels requeriments del programa de doctorat (PhD) a NYU. S'entén que un cop superat els dos QPs tindré l'equivalent a un Master in Linguistics, i estaré llest per fer la tesi (PhD dissertation). Els dos QPs han de pertànyer a subdisciplines diferents de la lingüística. Una ha de ser la teva matèria, és a dir, aquella en la que hi estàs més interessat i/o en la que se suposa que faràs la teva tesi. L'altra ha de ser una disciplina diferent. En el meu cas, com que vull fer una tesi sobre la interfície sintaxi-semàntica, és bastant clar que els dos QPs seran en aquestes dues disciplines. El primer l'he fet en sintaxi durant el semestre de primavera de 2008, i el segon, si tot va bé, el faré en semàntica durant el semestre de tardor. El de sintaxi el vaig defensar de manera no gaire reixida el 13 de juny. Als membres del comitè, format per Richard Kayne, Alec Marantz, i Mark Baltin (els de les fotos) no els hi va acabar de convèncer. Tot i que no van considerar que fos tan dolent com per suspendre'm, n'he hagut de fer importants revisions abans de torna'ls-hi a enviar el passat divendres 25 de juliol.

Aquest primer QP es titula com aquesta entrada del blog: deconstructing dative clitics. La tesi que hi defenso és que els datius en català, i probablement en totes les llengües romàniques, inclouen trets díctics com a part de la seva descomposició morfèmica. Aquests trets poden estar expressats per morfemes concrets o encoberts, depenent de les llengües. En català, segons la meva tesi, els morfemes només són visibles en el que anomeno l-clitics, és a dir, els clítics de tercera persona que comencen per l, és a dir, li i els hi. Aquests dos clítics, defenso, formen part d'una estructura [datiu + hi], on hi, per raons que explico al QP és considerat un clític díctic, i no pas un mer clític locatiu. Seguint en Richie Kayne, el clític locatiu és un subcas dels clítics díctics. Si això és cert vol dir que els l-clítics datius del català són en realitat l'hi i els hi, on els clítics datius pròpiament dits són el i els, tot i que han d'anar forçosament lligats al clític díctic hi per raons que explico al següent paràgraf. Aquesta proposta té una sèrie d'avantages que permeten entendre correctament els datius en català: (1) Explica perquè el l-clitic datiu singular normatiu, presenta un vocal 'i' que no presenta cap altre datiu. (2) Explica per què en català informal (escrit i parlat), almenys en variants del català central, s'afegeix un morfema [i], escrit hi, al l-clític datiu plural. (3) Explica que el plural del datiu singular li sigui els, o els hi, en comptes de *lis en els esmentats dialectes. Com que el singular és en realitat l'hi, i hi ni forma part del datiu pròpiament, ni té plural, és absolutament predictible que el plural sigui els hi. (4) Si els l-clitics datius estrictament parlant són (e)l i (e)ls, on la schwa és epentètica, com s'ha defensat repetidament (Viaplana, Bonet, ...), aleshores també els l-clitics datius són sincrètics amb els l-clítics acusatius, igual que ho són (sincrètics), els clítics acusatius i datius de primera i de segona persona (em, ens, et, us). Aquest punt té una implicació forta: els acusatius i els datius, tan si són clítics com si són DPs, només es distingeixen per la presència dels trets díctics en els datius, que en els DPs datius podria estar representada per la "preposició" 'a'.

La pregunta clau, però, és per què els l-clitics datius necessiten associar-se al clític díctic. El punt clau de l'argument és el següent: els datius de primera i segona persona tenen incorporats els trets díctics internament gràcies a que tenen trets personals que remeten a participants clars en el discurs. Ara bé, seguint aquí Benveniste, la tercera persona no és una persona real, sinó que només es pot definir negativament: la tercera persona és l'absència de persona, ja que no remet a cap participant del discurs. El que llavors defenso al QP és que la l dels l-clítics no és un morfema personal, sinó un morfema de definitud, al que s'assigna persona per defecte, quan el verb requereix concordança personal. Això implica que els l-clítics datius no tenen dixi interna com els de primera i segona persona, i aleshores necessiten associar-se amb un marcador de dixi extern. També és important que els datius no tinguin trets de gènere, tal com fan els l-clítics acusatius. Aquests trets, defenso al QP, són bloquejats per la presència del díctic associat al datiu.

En fi, aquesta hipòtesi és llavors aplicada a explicar alguns fenòmens del català, entre d'altres la incompatiblitat dels clítics datius i els (so-called) clítics locatius: *als nens, a casa, no els hi hi enviïs res / *al nen a casa no li hi enviïs res (que occorre també en francès), i altres fenòmens de l'italià, el paduà, el sard i l'espanyol.

Aquesta és, a grans trets, la meva tesi en aquest QP. Ja veurem què en pensa el comitè, especialment en Richie Kayne, que n'és el president i el principal representat del sector descontent amb la meva primera defensa. Curiosament, qui més em va defensar en el primer intent, contra tot pronòstic, va ser l'Alec Marantz. En tot cas, com diuen aquí, the jury is still out on this, i per tant encara no sé si podré posar-me a pensar en el següent QP. Ja us comentaré el veredicte tan bont punt me'l facin saber.

Si algú és masoca i en vol una còpia per llegir-se'l que m'ho faci saber i ja l'hi enviaré.