fins el mai

juraria que havia tingut un amic o amiga a nyc, però ara resulta que somiava. hauria jurat que era real, que havia tingut converses amb aquest ens la cara del qual es desdibuixa com les altres formes del somni, juraria que ens havíem petat de riure, i que ens havíem plorat mutuament, i que ens havíem salvat mutuament en moltes ocasions, i que en certa manera aquesta vida acadèmica es feia menys sinistra sabent que hi havia aquest ser misteriós a qui podies parlar... però bé, de vegades sembla que no podem distingir els somnis de la realitat, les ombres de la caverna de la realitat del món de les idees... la imaginació de la ficció... és trist veure com el silenci omple sense despentinar-se el que havia semblat una conversa animada, i és més trist adonar-se que tot havia estat un somni, o potser eres tu qui era al somni d'aquella altra persona que ara ja s'ha despertat i ja no se'n recorda, i ets tu el que s'esborra i se'n va per l'aiguera, i ets tu qui ja no existeix. aquesta no és una carta d'amor, és una carta a aquell amic o amiga del somni, que s'enfonsa o m'enfonsa per sempre més en les capes de glia més remotes del laberint neuroanal, on mai arriba la llum. em pregunto per què collons hem de somiar coses que no existeixen? és realment molt poc pràctic... proposaré que es faci una llei per regular aquests abusos