Mittwoch, 23. Juli 2008

the "Catalan" problem


Today's entry's in my "English" so that everybody cannot understand something and this way be justified in doing what they were going to do anyway: say and think freely about what I'm saying here, without taking into consideration a single word of what I actually say.

I want to publicly denounce in this blog that it is absolutely false that Spanish speakers are discriminated in Catalonia. This is one of the most absurd and interested lies I've heard in my entire life. It is not only false, but probably the mirror image of the truth. This applies not only to the times of Franco's 40 year fascist regime, where you could go to prison for speaking Catalan in public, but also today, in the so-called Spanish democracy where Catalan is losing speakers year after year, because of the pressure of one of the most powerful languages on Earth (the third or fourth in number of speakers, depending on the sources). In Catalonia, today, there are thousands (probably hundreds of thousands, if not millions) of people who, despite having lived there for years, or even decades, have never used (or will never ever use) spoken Catalan even once in their lifetimes. The number of monolingual speakers of Catalan, in contrast, is either zero or close to zero. The Spanish-speaking monolinguals can bear a perfectly normal life: they can have all their rights respected, except perhaps the "right" of having their kids schooled only in Spanish (in public schools). The other group (if existent) lacks however many fundamental rights: Catalan monolinguals don't have access to the justice in their own language, they cannot make a claim to the police in their own language, they cannot address the government in their own language... Now, the Spanish monolinguals keep insisting on that their language is discriminated in Catalonia. They pretend to be treated as second-class citizens, and then their message is relentlessly publicized by the vast majority of the Spanish-speaking media in both Catalonia (80% of the total media, including public and private TVs, radio stations, newspapers, etc.) and Spain. This leads to a so deep misconception of reality that the victims end up seen as the hunters, and the real hunters seen as the poor victims of the fascist oppression of the weakest, who, furthermore, are claimed to manipulate history, and lobotomize people so that they fall in blind obedience to the Catalan evil regime. That is to say, the exact opposite of the truth is perceived as the real state of facts. A perfect Orwellian exercise.

As a Catalan, I have to frequently confront disdain and sarcasms whenever I meet non-Catalan Spaniards. I have to accept those people's opinions on who I am (what they say I am), what I am (an ungrateful and boring perennial complainer, to use the expression of the famous Mexican semanticist VAZQUEZ-ROJAS 2008), or who I should be (a Spanish citizen and speaker really grateful about it). In addition, and for the same price, I have to accept their condescend, or worse, their lecturing me in the name of rationality, about how I should behave so that they can accept me. According to that highest form of rationality, since (i) languages are valid to the extent that they are useful to communicate with the maximum number of people, (ii) given that my universe, believe it or not, shrinks to Spain, and the common language in Spain is Spanish, and (iii) given that in addition this language has hundreds of millions of speakers, it then logically follows that I have the moral obligation of (and the right of pronouncing thanks about) knowing Spanish, along with the freedom of restricting Catalan to the private sphere until it completely disappears. Needless to say, if any of these opinionators I sometimes encounter went to live in Catalonia, s/he should not be required to learn Catalan, because Spanish is the common language to the whole country. And so on and so forth, almost every single time... You tell me how difficult is to understand with a very slight effort that this is really tiring for most Catalans and doesn't make us happy to be living with these people who hate who we are, our language, and our society.

If the problem is that languages should be a tool of communication between humans, I don't see why we should maintain Spanish or for that matter more than one language on Earth. Maybe we should all speak Chinese, or English, and forget about the rest. No, they say. Indeed, we have to consider real politics, and here some other languages deserve credit as useful tools of communication. The criterion for membership to this select club is essentially quantitative: i.e. number of speakers. Spanish of course holds a pretty old membership card in this club of connoisseurs. Now, the question is: why does Spanish (like French, English, Chinese, etc) have a so important number of speakers? Because it is a better tool of communication? Because it is easier to learn? Because it is a more logical or older language? Nope. Because it is the language of a country which, like France, England or China, historically conquered lands by means of war, enslaved the people who had lived there for centuries, made them forget about who they were before the conquerors arrived, and made them adopt the new language, the new religion, the new lifestyle. ("And you call me a terrorist, while you look down your guns..."). In virtue of this political rationality, it follows that Spanish deserves more credit than, say, Catalan or Nahuatl, and therefore I should simply shut up my Catalan mouth and be rational. Maybe, but I WON'T.

Once I heard a debate broadcast in a Spanish private TV station, in relation to what they usually call the Catalan problem (clearly evidencing whose problem really is). Someone was building a fine metaphor: if you have a company where all the partners except one agree in the business line, the majority has every right to require of the problematic member either a change in behavior or her resignation. Well, I can't agree more. It is as simple as divorce: unhappy marriages divorce, unhappy communities should also be able to set parts and each live the life that fits it best. I seem to be unable to see in what this is less rational than the rationality they throw upon me every single fucking week.

Freitag, 18. Juli 2008

sobre euskadi

Davant del nou abús jurídic del govern espanyol (govern més oposició pepera òbviament) en relació amb Euskadi, vull subscriure les següents paraules de Julen Madariaga:


"
Nosaltres [els bascos] ens sotmetem sempre, i sota qualsevol circumstància, a totes les actuacions jurídiques i capricis legalistes espanyols. Contínuament els espanyols i els francesos, amb una absència d'honestedat intellectual total, no tenen cap inconvenient en jugar amb les lleis. Si els convé, una llei s'aplica o no s'aplica, i nosaltres per un excessiu escrúpol legalista, estem ballant al so d'aquesta música nefasta. Hem de tenir la suficient tranquillitat d'esperit o convicció per passar de les paraules als fets i respondre com a poble. Ens hem de preparar psicològicament per a la desobediència civil, per dir-li prou al poder espanyol."

L'article sencer el trobareu aquí:
http://www.tribuna.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=86863

Quina por que tenen que la gent pugui opinar, no? Quan tenen por del que la gent pugui dir, per alguna cosa serà, dic jo.

Sembla que la desobediència civil (pacífica) a la que crida Madariaga, un dels fundadors d'ETA, seria molt millor que la lluita armada d'aquesta organització violenta. ETA porta massa temps exercint la violència, sense que això els hi hagi servit de res. Quan s'adonaran que en realitat als governs espanyols, siguin del color que siguin, li foten igual totes les víctimes. Amb aquesta política del terror, ETA només legitima l'estat perquè el converteix en víctima, i així amaga el seu paper d'explotador. Prou violència contra l'estat immobilista. Proveu una altra cosa: proveu la desobediència civil (de Gandhi, de Thoreau) a la que crida Madariaga.

El mateix, per descomptat, va pels catalans!!

Donnerstag, 17. Juli 2008

scientific research

Avui m'he trobat amb la següent reflexió al NYT, en un article sobre Darwin. L'autora intenta mostrar que Darwin va encetar una revolució, però que avui ja s'ha viatjat molt des de la publicació de l'Origen de les Espècies. L'autora fa un repàs de tot allò que si Darwin pogués veure que es fa avui en biologia evolutiva trobaria sorprenent. Entre aquestes coses, hi ha això:

"And I think he’d be startled by the nature of scientific research — the scale of the enterprise, the cost, the pressures to publish and the degree of specialization that results. His brand of science — 20 years of thinking about a problem before publishing — could not be done today. "

Només llegir això se m'ha acudit que aquesta deu ser la raó per la qual no hi haurà mai més ni revolucions científiques ni genis científics de l'alçada de Darwin... Tot, en aquest món d'avui, es perd en els detalls microscòpics i en la urgència per convertir-se en algú important (amb diners i/o poder d'alguna mena). Aquesta pressa característica del nostre món ens allunya de la visió de conjunt, producte de la consideració detinguda dels problemes. La ciència, tal com la va practicar Darwin, filla de la paciència, ja no existeix. Ara pensar molt està mal vist, perquè pensar no és productiu (i.e. no dóna rendiment econòmic) a curt termini. És el capitalisme aplicat a una ciència que ja només és tècnica i/o economia.

Dienstag, 15. Juli 2008

new york, new york



Darrerament, sento que m'ofego en aquesta ciutat de ciment inclement. Estic cansat d'aquest país desmesurat, on la quantitat compta més que la qualitat. Les distàncies m'esgoten, les gentades em xuclen l'energia i ara mateix estic sota mínims. A més, m'enyoro moltíssim: el Mediterrani, els amics, la meva família, els plaers senzills que tenia i que aquí mai no he trobat. No vull renunciar-hi encara, però m'agradaria demanar un recés, tornar a casa una estona, descansar els ulls i la ment, renovar les bateries, i llavors tornar amb nova empenta i amb el cos refet. No crec que això sigui possible ara per ara, però que menys puc fer que somiar en aquest blog?

Freitag, 11. Juli 2008

perduts a la vall de la mort

Aquest és el puto cotxe de lloguer en el moment en què ens va deixar tirats al mig del desert de Death Valley, en aquesta carretera per la que feia setmanes que no hi passava ningú... La temperatura exterior en aquest moment era de 40 graus, i perquè eren les 6 de la tarda; al migdia es veu que pot arribar als 50. No hi ha cap mena d'ombra ni, clar, coberteria telefònica. De manera que teníem la certesa que mai apareixeria ningú, o sigui que de fet la Fanny, en Sergi i jo ens véiem perduts per sempre... A les set de la tarda, vam decidir que provaríem de caminar per arribar a una estació de ranger que devia estar a uns quaranta kilòmetres per aquest camí de desert. Vam pensar que com que ja eren les set, faríem la major part del camí de nit, i potser llavors no moriríem per la calor. Afortunadament tenien molta aigua (gràcies al pessimisme de la Fanny) i potser llavors alguna possibilitat de poder arribar sans i estalvis a algun lloc. El cas es que vam començar a caminar i al cap de cinc minuts va passar l'impensable. Va aparèixer una moto al fons del camí. No ens ho podíem creure. Estàvem salvats!!! El motorista es deia Scott Farrar, i és aquest d'aquí a la dreta.

Resulta que l'Scott és un lingüista computacional que treballa a la Universitat de Washington a Seattle. Es també, per sort nostra, un aventurer que en aquell moment feia una ruta de Los Angeles a Seattle per camins com aquells en la seva moto, dormint al desert, etc. Flipes!! Santa bogeria!! El cas és que em va portar a l'estació del ranger amb la seva moto (tot i que gairebé tenim un accident, cosa que ja hauria sigut surrealista). Després de bastant discutir amb els rangers (els molt cabrons), per fi es van decidir, quan ja era negra nit, a anar a buscar al Sergi i la Fanny al mig del desert per portar-los a l'estació de ranger. No me la podia creure, tanta mala llet. A més, ni tan sols ens van deixar un lloc per dormir, apart de dir-nos que podíem dormir al porxo de l'estació de ranger, que està al mig del desert. Bé, al menys alla hi havia un telefon des del qual vam trucar a la companyia de lloguer de cotxes perquè ens vinguessin a buscar. Es van enrotllar molt, ja que no només ens van venir a buscar, sinó que a més ens vam portar un altre cotxe. A l'endemà, cap a les 7 del matí, va arribar un paio iraní que es déia Ali, i que era molt particular, la veritat. No en tinc cap foto ara mateix, però quan trobi una que li va fer en Sergi l'afegiré a aquesta crònica. L'Ali va conduir tota la nit des de Los Angeles (que està a uns 500 km) i quan va arribar estava tan fresc. Vam considerar que el millor era que jo hi anés amb ell a buscar el cotxe, i que el Sergi i la Fanny es quedessin a l'estació del ranger, per donar l'avís en cas que hi hagués algun problema. Aquest viatge va ser també un infern, perquè feina moltíssima calor, i el camí només ens deixava anar a 10 miles per hora. Ens vam estar gairebé quatre hores per anar i tornar, i el tio no parava de dir que no sabia si tindria prou benzina. No sabia si creure-m'ho, perquè anava rient mentre deia "this is fucked up", però vaja, en tot cas, la situació era d'allò més angoixant per mi. Per acabar-ho d'adobar, en un parell d'ocasions es va quedar adormit al volant, i quan jo el despertava tot espantat se'n fotia de mi en un espanyol mexicà bastant acceptable dient que no passava res. En fi, com us podeu imaginar, en alguns moments vaig tenir alguns dubtes sobre si ens en sortiriem. Per cert, per la nit, mentre esperàvem que arribés l'Ali, com que no podia dormir, vaig veure tota mena de bitxos raros, incloent-hi una rata cangur, i vaig sentir crits de coiots. El ranger ens va avisar que anéssim amb compte perquè podria ser que veiéssim scorpions and rattle snakes, tot i que no en vaig veure cap.

Ja veieu, una aventura de la qual ara podem riure, però que per moments vam pensar que seria fatal. La resta del nostre viatge per California va estar molt bé i vam veure tota mena de paissatges i de gent: Sierra Nevada, Sequoia Park, Yosemite, Los Angeles (incloent-hi Hollywood i la no menys freaky Venice Beach), Big Sur (amb incendis inclosos), Santa Barbara, el poble Carmel by the sea, l'alcalde del qual és Clint Eastwood, i San Francisco, una de les ciutats més guapes dels USA, tot i que gairebé sempre coberta de boira. Per exemple, a la dreta teniu tot el que vam poder veure del Golden Gate Bridge. A part d'això, no vam veure ni un sol ós per les muntanyes, tot i que per tot arreu t'anaven donant instruccions del que havies de fer si te'n trobaves un al mig del bosc. Es veu que a Sequoia Park va anar de poc, perquè una gent que teníem al costat vam començar a córrer dient que n'hi havia un, però jo al menys no vaig saber veure res. El que sí que vam veure són bastants cérvols, tant a Yosemite com a Sequoia Park, tot i que gaire silvestres, no és que ho fossin. Tu t'apropaves a ells i ells passaven de tu olímpicament i ni marxaven corrent ni res de res. Allà seguien, menjant herbetes. Però bé, clar, cal dir que tant Yosemite com Sequoia Park són llocs molt guapos, però una mica massa turístics, al menys les parts a les que vam anar nosaltres. Però va pagar anar-hi, la veritat. Les sequoies són molt impressionants. A la foto de l'esquerra, es pot apreciar una mica el tamany del sotabosc a Sequoia Park. Aquesta que gairebé no es veu al peu de la Sequoia és la Fanny.

Crec que penjaré més fotos del viatge més endavant. Ara, però, he de tornar a les revisions del meu QP que li dec al meu "advisor", Richie Kayne.

Mittwoch, 23. April 2008

Dienstag, 15. April 2008

m'avorreixo


m'avorreixo en classe de DS

però ja he acabat el primer draft del meu QP!!!!!!!

welcome back life!!!